Autobiografía lingüística

Vaig néixer a un poble on pràcticament tothom és gallegoparlant, aleshores, la meva llengua materna és el gallec. A escola fèiem servir el gallec per a algunes assignatures, encara que vaig aprendre el castellà simultàniament i, per això, parlo, escric i llegeixo indistintament en qualsevol de les dues llengües.

Vaig estudiar anglès fins a l'institut. Per no utilitzar-lo se’m va oblidar un poc. L’entenc bastant bé, però em costa parlar-lo.

Els meus avis eren de l'occident d'Astúries i parlaven un dialecte que es diu “a fala”, que s’assembla al gallec. Sé parlar-lo i l’entenc perfectament.

Vaig viure a Oviedo uns anys i vaig conèixer el “bable”, un dialecte que es parla sobretot als pobles miners. Fa anys que tracten d’oficialitzar-lo, però encara no ho han aconseguit. Em vaig trobar que molta gent que parlava “bable” com a llengua materna no sabia parlar castellà correctament. L’entenc més o manco, però no podria parlar-lo.

Ara estic aprenent català per integrar-me. L’entenc bé, encara que em sembla difícil la seva gramàtica i em costa escriure’l i parlar-lo. Em crida l’atenció que té moltes similituds amb el gallec en paraules que en castellà no s’hi pareixen gens, i també en ortografia (això és una arma de doble tall per a mi).

La meva àvia em cantava les cançons de bressol en català, perquè en català les hi cantaven a ella.

Contava la meva mare que amb tan sols any i mig em vaig acostar a una nena en un aeroport d'un altre país i vaig començar a parlar amb ella en anglès, només que… jo encara no parlava anglès. Feia poc que havia començat a anar a un col·legi amb currículum en anglès, i la seva essència ja formava part del meu medi de comunicació, només necessitava temps perquè tot tingués forma i sentit. 

Vaig aprendre a escriure i a llegir en aquest idioma, em comunicava la meitat del dia en un idioma i l'altra meitat en un altre; jo penso i somnio en dos idiomes.

Quan vaig arribar a Mallorca vaig començar a estudiar català; avui dia hi dic molt més del que una cançó de bressol et pot contar.

Els idiomes són una porta a l'empatia i comprensió d'altres cultures: aprens, practiques, parles, menges, respires i vius la cultura que està relacionada amb aquest idioma.

I sembla que un dia... el territori de la regió del nou idioma après s'adhereix al teu ADN. Des d'aquest moment, mai res tornarà a ser igual en el teu interior… UEP!

La meva mare és sueca, així que aquest ja em ve de fàbrica. Vaig estudiar a un col·legi francès; està bé perquè, si no, no crec que l’hagués estudiat. Com que l’anglès el necessites sí o sí, el vaig aprendre a una acadèmia. També vaig estudiar portuguès, perquè m’agrada moltíssim el Brasil. Ara estudii català perquè et dona punts a les oposicions. 

Jo crec que com millor s’aprenen els idiomes és parlant-los, és igual si no ho dius perfecte, ja arribarà; tampoc cal obsessionar-se a entendre totes les paraules, allò important és captar la idea del que et volen dir.

El meu nom és Antònia, vaig néixer a Palma i la meva llengua materna és el català.

Quan tenia dos anys vaig començar a l’escola i d’una manera estranya vaig girar la llengua al castellà i fins a dia d’avui continuo parlant-lo. A l’escola s ‘ensenyava només el castellà, a excepció de quan tocava l’assignatura de català. A 5è d’EGB vaig començar a estudiar anglès i després a l’institut em vàrem posar un altre idioma, que era el francès.

Per això tinc coneixements d'anglès i de francès, sé parlar-los i escriure'ls. M’agrada més l’anglès i, quan acabi amb el català, que encara em falta molt de temps perquè vull seguir estudiant-lo i practicar molt, m'apuntaré a l'Escola Oficial d‘Idiomes per tenir un millor nivell de l'idioma, perquè fa anys que no el practico i se m’ha oblidat bastant. Quasi tot el meu entorn és de parla catalana. Em vaig apuntar a aquest curs de B1 de català per poder llevar-me la vergonya i començar a parlar-lo.

Tinc dos fills, un d'onze anys i l’altre de set anys i parlen perfectament el català amb els meus pares i el meu home i he d’aconseguir tenir una bona fluïdesa i anar pas a pas amb la pronunciació que és el que més em costa. M’he proposat fermament de parlar en català amb el meu home i fills, perquè em sent més segura amb el castellà i això he de canviar-ho.

Quan era petita m’agradava moltíssim mirar les persones i imaginar d’on eren. Els meus pares estaven una mica preocupats perquè els mirava durant molt de temps i això podria incomodar les persones observades.

Això que era preocupant pels meus pares, per a mi en canvi era un divertiment. I fins ara ho faig, a vegades sense saber-ho.

Com ho feia per endevinar d'on eren? En primer lloc, escoltava les seves conversacions. No m’interessava l’assumpte, sinó entendre-ho. En segon lloc, mirava la seva vestimenta, el seu caràcter, etc.

I així he començat a interessar-me per les llengües, sobretot per l’anglès.

Amb el pas dels anys, mentre feia la carrera d'arquitectura, vaig notar que feia la mateixa cosa d’abans, també amb els edificis. Era una mica diferent, i més fàcil perquè en aquest cas els edificis no es podien molestar amb mi. Com sí passava amb algunes persones.

Així he començat a estudiar l’italià.

I quan vaig acabar la carrera i el curs de 4 anys d'italià, vaig anar a viure allà. Al sud d’Itàlia.

Després de tres anys, quan vaig parlar l’italià perfectament, vaig canviar de país; vaig anar a viure a Espanya. A Mallorca.

I aquí estic ara, estudiant el català només per pura passió.